Marianne North

“Vaig ser indigne del teu somni, / del teu regne d’ilusions / i com un cec dut pel dimoni / vaig fruir la destrucció. / Ara em fan mal les teves llàgrimes / i em fereix el teu dolor / i no puc fugir ni refugiar-me / dins un mur de contricció. / Jo no vull fer-te oblidar / ni vull fer-me perdonar / només vull que quedi tot / on el temps ho va deixar. / No sé si fou necessari / odiar per estimar / no sé si fou imprescindible / destruir per construir / però el destí és inexorable / i el que has fet no es pot desfer / l’arrepentiment no esborra / els fets gravats en la roda del temps / perquè l’atzar té una llei pròpia / no hi taronja sense flor del taronger, / l’efemèrides del temps exacte / només satisfà el present. / No et demano confiança / i tampoc és fe ni esperança / només vull que ho deixis fer / i el temps ja ho posarà en clar.” (Pau Riba, La flor del taronger) MN